Texts per repensar romànic
Sant Llorenç repensa l'antiga civilització del romànic des del pensament i les arts contemporànies: aquí hi trobareu texts que faciliten aquesta interpretació apassionant, i encara foc pels nostres dies, per transformar la nostra grisa civilització.
Un paraigües romànic pel demà
Sant Llorenç som, amb la tossuda proposta d’impulsar una altra civilització des de la cultura, un paraigües romànic obert enmig de l’huracà de la nostra realitat amb incert futur. El sostenim col·laborativament des la serenor, les converses i l’esperança que la cultura ens facilita cada setmana. I ho fem des del tu a tu directe, com els romànics, usant les xarxes socials, tan sobrevalorades, per informar-vos.
El monestir, en aquestes anys amb la Xarxa de Romànic Viu Berguedà, s’ha convertit en una àgora democràtica i creativa de qualitat on compartim músiques, exposicions, idees i complicitats en un marc patrimonial que casa tradició romànica amb arquitectura contemporània davant del Pirineu.
Aquest paraigües romànic ens transmet, avui encara tot aixoplugant-nos, la força que ens fa sentir part activa de la natura amenaçada i oberta al cosmos de l’inconegut. La opció ferma i decidida per la vida en comú, com a veïns que s’autoajuden. O les emocions sotragants des de les arts que, aquí, pregunten.
No és poca cosa.
De les coves prehistòriques al romànic
Quan som caçadors algunes coves ens semblen especialment indispensables per la vida de grup. Hi notem una presència atraient, un efusió del sagrat inexplicable més intens que el que sentim a tota la naturalesa còsmica. Per això les escollim com l’espai on iniciar els adolescents en la vida adulta de caçadors cooperants. Dones del grup, especialment sensibles a la pell del sagrat, en les parets de les coves hi intueixen la figura d’animals que venerem però també ens alimenten, i els hi dibuixen amb un traç segur i un tintat que dona màgia de volum als seus cossos.
Molts mil·lennis més tard, quan hem perdut el rastre d’aquesta tradició ancestral i constitutiva d’humanitat, el sagrat torna a insinuar-se en les esglésies romàniques, després de la llarga decadència del Imperi Romà i les conquestes dels mal anomenats avui bàrbars, ara coves construïdes amb pedra, envoltades de paisatge i amb una finestra en el seu absis que deixa traspassar el primer raig de sol. A les parets del seu interior, equips de pintors hi coloren, de la ma de monjos o clergues savis, escenes amb colors vibrants, que ens traslladen a un eternitat somniada i plàcida que aquí clareja arrapada a les quotidianitats obertes al infinit.
Aquestes esglésies, petites i grans, esdevenen referencials, sagrades, espais pel silenci i l’emoció indescriptible que ens apropen a allò que intuïm i no sabem definir, a allò que desitgem i sempre queda massa curt, efímer, i per això ens hi apeguem, tossuts, els diumenges, per festes del pas de l’any i en els moments de canvis en la vida personal i de grup esperant que ens parlin, ni que sigui només amb insinuacions rituals.
Hi ha però una gran diferència que no amaguem: en les coves els xamans preparaven per la vida en comú. En les esglésies, el clergat posa l’accent en la vida sobre els núvols. Cal situar la història. Per comprendre-la i intuir-hi futurs plurals. La vivència del sagrat, ben segur, les relliga: portem a la sang el desig de plenitud.
Ara, en els temps grisos de la nostra contemporaneïtat, hem esborrat massa ràpidament l’obertura a l’indesxifrable en comú, però ens assalta diferentment, sovint en la intimitat, i ens sotraga. Qui ho negui es menteix.
Visitar la Xarxa Romànic Viu Berguedà amb els seus monestirs i esglésies, escoltant els seus guies o quedar-nos sols i silents en aquestes coves/esglésies per més que moltes han perdut les seves pintures, és una experiència que ens situa en la frontera de les preguntes del sublim que cap proposta comercial pot facilitar-nos.
Ho tens prop de casa.